Perseguint un somni

Us recomanem que compreu el diari Ara d'avui, on podreu veure els nostres alumnes de Batxillerat parlant dels seus somnis. Pels qui no pugueu, us transcrivim l'article (http://www.ara.cat/premium/suplements/criatures/Perseguint-somni_0_1139886001.html) de la Trinitat Gilbert, amb fotografies de la Cristina Calders.

“La immensa majoria d’adolescents són feliços, perquè dediquen la vida a passar-s’ho bé”, assegura el psicòleg, educador i periodista Jaume Funes, que acaba de publicar el llibre Álex no entiende el mundo (Montena). Ara bé, també és cert que “quan expressen que estan aclaparats, també senten amb la mateixa intensitat el malestar”, explica en una conversa que mantenim a partir de la pregunta: els adolescents són feliços?

De naturalesa, doncs, els joves són així, busquen ser feliços, viure-ho tot al màxim i estar sempre amb la millor companyia. Una altra qüestió és que de vegades la felicitat pugui ser imposada o predeterminada, perquè “vivim en una societat de mercat, i la publicitat ven imatges, marques i estats anímics que associen la felicitat a aquella que ha construït una altra persona, i la volen vendre perquè se la facin seva”, reflexiona Funes. El màrqueting té els adolescents com una diana clara i diàfana, i ells hi cauen. “Llavors serà una felicitat imposada, no la que s’hauran construït ells mateixos”.

En el llibre Álex no entiende el mundo, Funes pregunta als adolescents si té avantatges o inconvenients ser adolescent i li contesten: “Es clar que té avantatges, i molts, perquè comences a viure la teva pròpia vida, a aprendre coses de la vida, a ser cada cop més independent. Segons el meu parer, ha de ser una de les millors èpoques de la vida de cadascú, perquè pots permetre’t fins i tot el luxe de no tenir cap o viure al màxim alguna o altra situació perquè encara no ets adult” (capítol: “ Pasarlo bien. Ser feliz. El contenido joven de la felicidad” ).

Vegem a la pràctica les explicacions de Jaume Funes. Ens en anem al Col·legi Mare de Déu de la Salut, de Sabadell, i hi reunim un grup de nois i noies que hi estudien ESO i batxillerat. La pregunta que els formulo els fa riure a tots i alhora els fa emmudir. Hi insisteixo.

“Sou feliços?”

Em comença a respondre l’Àstrid Pascual (1r de batxillerat). “Sí, mooolt, m’hi considero molt, perquè he aconseguit atrapar el meu somni, que és estudiar ciència en un campus científic a Alemanya”. L’Àstrid ho ha aconseguit perquè hi va enviar una carta, per iniciativa pròpia, amb el seu currículum i una presentació, i li van contestar que l’acceptaven. Esclar que ho va fer impulsada pel seu germà bessó, el Gerard Pascual, que és al programa Joves i Ciència i li ha tocat una beca per anar a Boston. “Ell ha guanyat la beca i jo m’ho hauré de pagar, però, tot i així, estic contenta perquè vaig tenir la iniciativa d’enviar-los la carta i presentar-m’hi”.

L’Àstrid, a part de la felicitat pels estudis, opina que els adolescents catalans han de saber valorar el que tenen. “Si algú pensa que no és feliç, tan sols cal que es valori en relació amb joves d’altres països que no tenen recursos, per veure que nosaltres ho tenim tot”. Ho diu amb seguretat, fermesa. “I a part d’estudiar, també m’agrada molt l’esport, el ball, llegir, anar a la muntanya i estar amb els amics”, afegeix.

Ara parla el Gerard, el germà bessó. “Sóc molt feliç, com diu la meva germana, perquè tindré una oportunitat única aquest estiu que mai de la vida hauria pensat que aconseguiria, que és anar a Boston gràcies a un article de recerca que vaig fer”. Segons opina el Gerard, viatjar és entendre com funciona la vida, conèixer una nova cultura i una realitat que sovint no té res a veure a la que ells estan acostumats. “Els adolescents d’avui som feliços perquè tindrem el futur que nosaltres vulguem, perquè ens l’estem creant nosaltres”. Certament, admet el Gerard, “serà difícil, perquè hi ha molta competitivitat, però el repte justament és aquest, i afrontar-lo amb optimisme”.

El cap d’estudis del Col·legi Mare de Déu de la Salut, Joan Antoni Marín, els ha anat escoltant a tots. A part de comentar els premis i concursos als quals s’han anat presentant els alumnes de l’escola (finalistes del Google Science Fair, guanyadors del Premi de Recerca 2014, finalistes de l’Exporecerca 2014, entre d’altres), el Joan està content de la manera com incentiven els joves en la ciència: “Ho fem de tal manera que des dels 12 anys ja poden fer recerca; a més el professorat també està vinculat a entitats de recerca catalana i, per tant, tenen la formació necessària per saber-los dirigir”. Els joves han anat parlant entre ells. “No sabem com eren els joves d’abans, si eren més feliços que nosaltres, però ara volem aconseguir el que ens proposem i, si ho fem, serem feliços”, diu l’Àstrid, i tots assenteixen.

Ahir i avui

Aquest grup potser desmunta la imatge que molts tenen avui dels adolescents. La generació que descriu Michele Serra al seu llibre Els escarxofats (La Campana). ¿Són tan diferents dels adolescents de fa 20 anys? Per esbrinar-ho truco per Skype al Lluís Llobera ( http://vimeo.com/lluisllobera ). Té 35 anys i viu a Nova York, on treballa com a animador sènior a Blue Sky Studios. Ell viu al país on tot és possible: “Treballo en una empresa formada per 600 treballadors, entre dissenyadors, modeladors, tècnics i animadors i més”, diu.

D’adolescent era feliç mirant pel·lícules d’animació i llegint còmics. “Les meves preferides eren les pel·lícules de Disney, i llegia des de còmics europeus fins a còmics americans i manga”. “A més -recorda el Lluís-, em passava hores senceres jugant i vivint aventures amb les meves joguines”. Va tenir clar de seguida que s’hi volia dedicar: “Però com que no hi havia internet, ni informació de com aconseguir el que volia, vaig haver d’empescar-me com fer el camí per mi mateix. Dibuixant, llegint llibres i aprenent a animar de manera autodidacta”.

No renunciar

Des del 2007 que el Lluís viu a Nova York després que va enviar una carta i un currículum a l’empresa on treballa (i l’explicació recorda la iniciativa de l’Àstrid Pascual!). Ara mateix té a la cartellera dels cinemes catalans la pel·lícula Rio 2, en què ha fet de character lead (supervisor) del Nigel, el dolent de la pel·lícula. Rio 2 és la sisena pel·lícula del Lluís.

Acabo demanant-li una recomanació per als adolescents d’avui. I em dóna la resposta amb seguretat: “Que facin sempre el que més els agradi, que no renunciïn a cap somni, que els persegueixin, perquè això, justament, és la felicitat”. Un consell que servia ahir, però també avui.