JOCS FLORALS WINNER FOR THEATRE IN ENGLISH 2014

.... and the winner for the best play in English of the Jocs Florals goes to Astrid Pascual. Congratulations. This is her play.

The crabby princess

Once upon a time, in a far away village, there was a princess who everyone was afraid of. Nobody faired to speak with her due to her bad humor. Her father was desperate because he was very old and he failed to found a husband who dared to married her.

The princess Catherin was at her palace in Niama interviewing a knight:

KNIGHT OF BELMORT (with the best enthusiasm he can): my dear princess, your eyes are like the sun, I have come from a very far away village in order to make you fall in love with me.

PRINCESS CATHERIN (with a bored face): Oh, very nice but why didn’t you try to pass next to a hairdresser while you were coming here to see me? You hair is a mess!

KNIGHT OF BELMORT (offended and lying): Oh, no worry, I’ll have my hair cut if you want. I’m completely in love with you, I’m going to do whatever you want.

PRINCESS CATHERIN (rudely): even if you cut your hair you will be as stupid as I see you are! Could someone eject this man from here?!?!

(Dragon Mark comes immediately)

DRAGON MARK: my dear princess, don’t you like this gentleman? He looks awesome!

PRINCESS CATHERIN (furious): I’ve said DRIVE OUT THIS MEN FROM MY VIEW!!!

DRAGON MARK (scared): okay, knight of Belmort, would you like to accompany me?

KNIGHT OF BELMORT (happier than said): yes Sir, it’s a relief I don’t have to marry this woman.

KING OF NIAMA (desperate): dear daughter, you should try to be nicer with your suitors.

PRINCESS CATHERIN: It’s just that this is very boring. Furthermore, they wouldn’t like to marry me and I won’t like to marry any of these stupid knights neither. I cannot be kind with them, I cannot be kind with anyone. I don’t like this people, I don’t like anything of Niama, I would like to leave from here!

KING OF NIAMA (horrified): don’t say that honey, I don’t know what I’ll do if I lose you!

(The dragon Mark enters running)

DRAGON MARK: my princess, my princess!

PRINCESS CATHERIN: what’s going on Mark?

DRAGON MARK: there’s another knight I have catch for you!

PRINCESS CATHERIN (frustrated): come on, this is a nightmare!

KINGHT OF GRUIN: a nightmare? No beautiful princes, I have come to marry with you and have a happy life next to you.

PRINCESS CATHERIN: yes, this is what all say. Well, the fact is that I don’t want to marry you!

KINGHT OF GRUIN: you don’t know what you are saying, we could be bought together looking at the sunset in cosy evenings, don’t you imagine! What a happy live could it be!

PRINCESS CATHERIN: what a sickish man! For me this live would be the worse anyone could have. I don’t like the people like you.

KINGHT OF GRUIN (offended): come on, I am one of your last opportunities to marry with, your dragon has no more knights to catch.

PRINCESS CATHERIN: I don’t care, I don’t want to marry anyone, I’m much better alone! So could you get out of my palace?!?!

(The dragon Mark escorts the Knight of Gruin to the exit. Suddenly another knight comes into the palace)

PRINCESS CATHERIN: Oh no! Another Knight! You don’t have to come unwillingly, I won’t marry any Knight my dragon brings to the palace.

THE NEW KNIGHT: I have come to talk with you willingly, so listen to me.

PRINCESS CATHERIN: Oh, so you have come to talk but not marry me?

THE NEW KNIGHT: I have come to talk to you and to listen to you while others don’t do it. I know you are fed up of this visits made by knights from all over the country. So would you like to go with me outside of the palace?

(Princess Catherin and the new knight are going outside when the dragon Mark stops the knight from carrying away the princess)

DRANGON MARK: where do you think you are going?

PRICESS CATHERIN: get out of our way Mark, I want to go outside this palace, I don’t care if this man is stupid or not, I need a bite of air.

DRAGON MARK: whatever you want, but your dad won’t be happy with that.

(Princess Catherin and the new knight are in the garden’s palace together)

THE NEW KNIGHT: so, how do you feel now in the garden?

PRINCESS CATHERIN (cutting): better than staying inside, but do not get your hopes up, I don’t even know who you are.

THE NEW KNIGHT: I’m Mathew, I know you from ancient times although you don’t remember.

PRINCESS CATHERIN: and why do you think I would like to speak with you?

KNIGHT MATHEW (with a smile): because you are going to fall in love with me.

PRINCESS CATHERIN (sarcastic): yes, surely.

KNIGHT MATHEW: why are you so rude with the people in this country, your dad, your dragon and your suitors?

PRINCESS CATHERIN: well, in fact they are not my suitors, they come unwillingly because they are afraid of my dragon, what tells me they are not as brave as a knight is suppose to be and I am rude with the people in this country because I don’t like them.

KNIGHT MATHEW: I see… You are pissed off with them. They have made you something.

PRINCESS CATHERIN: how do you know it?!

KNIGHT MATHEW (smiling): well, I know it.

PRINCESS CATHERING: yes, it was some time ago when I was thirteen years old, they told my parents I was old enough to not be playing here, in these garden, with one of my best friends. So they force me to pass my youth in the palace, alone, learning how to be a good queen while other children of my age used to play. I had to say bye to my best friend and forget him sadly. Now I don’t even remember his name.

KNIGHT MATHEW: Oh, what a sad story, I feel sorry for you.

PRINCESS CATHERIN: don’t be, it’s just that after what they have done to me I cannot be kind with them. How could you be kind with someone who has not been kind with you, who has broken your childhood?

KNIGHT MATHEW: believe it or not, this made you the same pain as it made to me. I couldn’t have been able to be kind with them neither, but I know everyone can commit mistakes and that maybe they did it in order to ensure a good future for you.

PRINCESS CATHERIN: yes, maybe they were worried of me, of my future as the queen of Niama, maybe they did it for a good reason. But, wait a minute, how did it made you the same pain as it did to me....? Oh! Now I see it! You were my best friend! That’s why you knew they did something but to me, that’s why you tell me at first that you knew me! Yes, I now remember, my best friend’s name was Mathew!!!

KNIGHT MATHEW: yes Catherin, I still remember when we used to meet in this garden, how fun did we have!

(Princess Catherin and Knight Mathew get a heartwarming hug)

PRINCESS CATHERIN (crying): Oh Mathew! It’s a lot of time I don’t see you!

KINGHT MATHEW: yes, don’t you remember anything of us?

PRINCESS CATHERIN: you were my eternal love, we were cast for one and other!

KING MATHEW: yes, since we were separated I have been trying to see you again, but people of the country didn’t let me. I had to leave the realm and now that I am twenty and that I have heart your dragon is trying to catch suitors, I have immediately come to talk with you and make you remember everything.

(Dragon Mark goes to the garden)

DRAGON MARK (furious): hey! What have you done! My princess to crying!

PRINCESS CATHERIN: No Mark! I have found my love, my Knight and my husband. Tell my dear father we are going to marry as soon as we can.

(Princess Catherin and Knight Mathew kiss)

                                                    THE END                                               The playwright

Perseguint un somni

Us recomanem que compreu el diari Ara d'avui, on podreu veure els nostres alumnes de Batxillerat parlant dels seus somnis. Pels qui no pugueu, us transcrivim l'article (http://www.ara.cat/premium/suplements/criatures/Perseguint-somni_0_1139886001.html) de la Trinitat Gilbert, amb fotografies de la Cristina Calders.

“La immensa majoria d’adolescents són feliços, perquè dediquen la vida a passar-s’ho bé”, assegura el psicòleg, educador i periodista Jaume Funes, que acaba de publicar el llibre Álex no entiende el mundo (Montena). Ara bé, també és cert que “quan expressen que estan aclaparats, també senten amb la mateixa intensitat el malestar”, explica en una conversa que mantenim a partir de la pregunta: els adolescents són feliços?

De naturalesa, doncs, els joves són així, busquen ser feliços, viure-ho tot al màxim i estar sempre amb la millor companyia. Una altra qüestió és que de vegades la felicitat pugui ser imposada o predeterminada, perquè “vivim en una societat de mercat, i la publicitat ven imatges, marques i estats anímics que associen la felicitat a aquella que ha construït una altra persona, i la volen vendre perquè se la facin seva”, reflexiona Funes. El màrqueting té els adolescents com una diana clara i diàfana, i ells hi cauen. “Llavors serà una felicitat imposada, no la que s’hauran construït ells mateixos”.

En el llibre Álex no entiende el mundo, Funes pregunta als adolescents si té avantatges o inconvenients ser adolescent i li contesten: “Es clar que té avantatges, i molts, perquè comences a viure la teva pròpia vida, a aprendre coses de la vida, a ser cada cop més independent. Segons el meu parer, ha de ser una de les millors èpoques de la vida de cadascú, perquè pots permetre’t fins i tot el luxe de no tenir cap o viure al màxim alguna o altra situació perquè encara no ets adult” (capítol: “ Pasarlo bien. Ser feliz. El contenido joven de la felicidad” ).

Vegem a la pràctica les explicacions de Jaume Funes. Ens en anem al Col·legi Mare de Déu de la Salut, de Sabadell, i hi reunim un grup de nois i noies que hi estudien ESO i batxillerat. La pregunta que els formulo els fa riure a tots i alhora els fa emmudir. Hi insisteixo.

“Sou feliços?”

Em comença a respondre l’Àstrid Pascual (1r de batxillerat). “Sí, mooolt, m’hi considero molt, perquè he aconseguit atrapar el meu somni, que és estudiar ciència en un campus científic a Alemanya”. L’Àstrid ho ha aconseguit perquè hi va enviar una carta, per iniciativa pròpia, amb el seu currículum i una presentació, i li van contestar que l’acceptaven. Esclar que ho va fer impulsada pel seu germà bessó, el Gerard Pascual, que és al programa Joves i Ciència i li ha tocat una beca per anar a Boston. “Ell ha guanyat la beca i jo m’ho hauré de pagar, però, tot i així, estic contenta perquè vaig tenir la iniciativa d’enviar-los la carta i presentar-m’hi”.

L’Àstrid, a part de la felicitat pels estudis, opina que els adolescents catalans han de saber valorar el que tenen. “Si algú pensa que no és feliç, tan sols cal que es valori en relació amb joves d’altres països que no tenen recursos, per veure que nosaltres ho tenim tot”. Ho diu amb seguretat, fermesa. “I a part d’estudiar, també m’agrada molt l’esport, el ball, llegir, anar a la muntanya i estar amb els amics”, afegeix.

Ara parla el Gerard, el germà bessó. “Sóc molt feliç, com diu la meva germana, perquè tindré una oportunitat única aquest estiu que mai de la vida hauria pensat que aconseguiria, que és anar a Boston gràcies a un article de recerca que vaig fer”. Segons opina el Gerard, viatjar és entendre com funciona la vida, conèixer una nova cultura i una realitat que sovint no té res a veure a la que ells estan acostumats. “Els adolescents d’avui som feliços perquè tindrem el futur que nosaltres vulguem, perquè ens l’estem creant nosaltres”. Certament, admet el Gerard, “serà difícil, perquè hi ha molta competitivitat, però el repte justament és aquest, i afrontar-lo amb optimisme”.

El cap d’estudis del Col·legi Mare de Déu de la Salut, Joan Antoni Marín, els ha anat escoltant a tots. A part de comentar els premis i concursos als quals s’han anat presentant els alumnes de l’escola (finalistes del Google Science Fair, guanyadors del Premi de Recerca 2014, finalistes de l’Exporecerca 2014, entre d’altres), el Joan està content de la manera com incentiven els joves en la ciència: “Ho fem de tal manera que des dels 12 anys ja poden fer recerca; a més el professorat també està vinculat a entitats de recerca catalana i, per tant, tenen la formació necessària per saber-los dirigir”. Els joves han anat parlant entre ells. “No sabem com eren els joves d’abans, si eren més feliços que nosaltres, però ara volem aconseguir el que ens proposem i, si ho fem, serem feliços”, diu l’Àstrid, i tots assenteixen.

Ahir i avui

Aquest grup potser desmunta la imatge que molts tenen avui dels adolescents. La generació que descriu Michele Serra al seu llibre Els escarxofats (La Campana). ¿Són tan diferents dels adolescents de fa 20 anys? Per esbrinar-ho truco per Skype al Lluís Llobera ( http://vimeo.com/lluisllobera ). Té 35 anys i viu a Nova York, on treballa com a animador sènior a Blue Sky Studios. Ell viu al país on tot és possible: “Treballo en una empresa formada per 600 treballadors, entre dissenyadors, modeladors, tècnics i animadors i més”, diu.

D’adolescent era feliç mirant pel·lícules d’animació i llegint còmics. “Les meves preferides eren les pel·lícules de Disney, i llegia des de còmics europeus fins a còmics americans i manga”. “A més -recorda el Lluís-, em passava hores senceres jugant i vivint aventures amb les meves joguines”. Va tenir clar de seguida que s’hi volia dedicar: “Però com que no hi havia internet, ni informació de com aconseguir el que volia, vaig haver d’empescar-me com fer el camí per mi mateix. Dibuixant, llegint llibres i aprenent a animar de manera autodidacta”.

No renunciar

Des del 2007 que el Lluís viu a Nova York després que va enviar una carta i un currículum a l’empresa on treballa (i l’explicació recorda la iniciativa de l’Àstrid Pascual!). Ara mateix té a la cartellera dels cinemes catalans la pel·lícula Rio 2, en què ha fet de character lead (supervisor) del Nigel, el dolent de la pel·lícula. Rio 2 és la sisena pel·lícula del Lluís.

Acabo demanant-li una recomanació per als adolescents d’avui. I em dóna la resposta amb seguretat: “Que facin sempre el que més els agradi, que no renunciïn a cap somni, que els persegueixin, perquè això, justament, és la felicitat”. Un consell que servia ahir, però també avui.

GUANYADOR JOCS FLORALS 2014 -PROSA-

A continuació publiquem l'obra guanyadora dels Jocs Florals d'enguany a la categoria de PROSA.
L'autor és la Natàlia Hernández, la nostra més sincera enhorabona! 

El rey de mis sentidos

23 de abril de 2014

Querido amor:

Llevo echándote de menos desde el momento que le dijiste adiós a mi mirada. Intentando olvidar pero sin parar de recordar puedo visualizar ante mis ojos todos y cada uno de los instantes vividos juntos. Aún puedo sentir el roce de tus dedos con el contacto de mi piel haciendo que me estremezca, los besos infinitos y tus ojos clavándose en mi, desnudándome, sin tan solo tocarme. Dejando al descubierto mi alma me hiciste libre con tu amor. Podría haber echado a volar en cualquier momento con las alas que solo tú supiste darme. Solo nosotros entendíamos lo que llegaba a ocurrir entre tu mirada y la mía cuando estas se cruzaban y la sutil tensión con la que nuestros ojos hablaban.  Podría haberte amado todas las mañanas, darte mis mejores noches y regalarte todos y cada uno de nuestros días en este mundo que nos repudia. Pero no, tú decidiste marcharte. Fuiste tú el que te dedicaste a hacerle el amor a mis sentidos con tanto ímpetu que arañaste toda mi alma, rasgando todo mi ser. Queriéndonos tanto que hasta dolía. Si estuvieras aquí sabrías de lo que hablo. Pero no lo estás. No estás aquí para perderte conmigo. Me bastaría mirarte para enamorarme otra vez, cogerte de la mano y huir muy lejos de aquí. Mío, tuya, nuestros. Eso prometimos, pero ¿tú dónde estás? Dejándome aquí sola no has cumplido tu promesa, el plan era estar juntos para siempre. Pero nuestro siempre resultó ser algo realmente efímero. Yo solo quise conocer todos tus secretos, tus mentiras, los misterios que ocultabas… Aprenderme todos y cada uno de tus lunares, sabérmelos de memoria y repasarlos todas las noches. Encontrar en tus brazos mi sitio en el mundo y en tus ojos mi historia. Guardar tus besos en mi piel, tatuármelos si hiciera falta para no borrarlos jamás, ahuyentar tus miedos y los míos y encontrar en ti mi inspiración. Solo quise llenar las noches de palabras vacías que le daban sentido a mi existencia en este planeta y ahora sin ti ya no se lo encuentro. Quise pensar que eras tú el que suavizabas mis puñetazos, pero no fue así, no eras tú. Tú solo endulzabas el café y las mañanas mientras nuestro irascible amor se encargaba de mordernos en el fondo de las entrañas. Poco a poco, despacito y con amor la pasión fue calando en ambos.

¿Dónde estás mi amor? Odié ver como se consumía nuestro sentimiento, como te ibas sabiendo que no volverías. Detesté la facilidad con la que dejaste atrás caricias, besos, miradas, momentos, sensaciones y sentimientos. Te llevaste todo de mí, así sin más, de un momento a otro. Guardé en mis ojos tú última mirada y en las lágrimas vertidas se fueron los besos que nunca te daría y los te quiero que nunca podría mencionar. Te estuve buscando entre los rostros de la gente, te encontré y pude ver como tu luz se apagaba. Me miraba en el reflejo de tus ojos pero ya no veía nada. Te fuiste, te marchaste, me abandonaste. Te desvaneciste entre la multitud y la esencia de nuestro amor se fue contigo.

Después de esto me di cuenta de que si fuera junto a ti siempre lo intentaría y que dedicaría mis días a buscarte en los sueños que juntos construimos. Soltaría el mundo con tal de sostener nuestro futuro. No tuvimos una despedida porque no tuvimos final y yo me iba a dedicar a esperarte, a ti, al explorador de mi espíritu más profundo y al rey de mis sentidos.

Adiós mi amigo, adiós mi amor. Nos volveremos a ver.
Te buscaré aquí, aunque te encuentre allí arriba. 

Sinceramente,

XXX

Natàlia Hernández Guillén