Trilogia drets humans i cinema: la gènesi

Des del bloc s’us proposen tres pel·lícules molt diferents entre sí però que alhora estan molt relacionades amb els aconteixements que acabarien provocant la formulació dels Drets Humans.

“Das weiße Band” (literalment en català La cinta blanca) és una pel·lícula del 2009 del director austríac Michael Haneke. La història del film - en blanc i negre- transcorre un any abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial i descriu els misteriosos incidents que tenen lloc al fictici poble d'Eichwald, ubicat al nord d'Alemanya.

Històricament la trama de la pel·lícula té lloc durant el sorgiment del feixisme, però segons Haneke el film pretén més aviat confrontar-se amb la violència de qualsevol tipus com a tema principal.

“La cinta blanca” es va estrenar el 21 de maig de 2009 durant la 62a edició del Festival Internacional de Cinema de Canes, on Haneke se'n va endur la Palma d'Or, va guanyar també el Gran Premi de la FIPRESCI, com a millor pel·lícula de l'any, el Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera i el Premi Gaudi de 2010 a la millor pel·lícula europea.

La pel·lícula, d’una certa densitat, és una obra d’art a nivell argumental i de tractament d’imatge. Tot resulta tant subtil que sembla que no passi res, però mostra amb cruesa la importància de l’educació que reben els nostres infants.

 “El pianista” (The pianist) és una pel·lícula basada en les memòries del músic jueu i polonès Władysław Szpilman, recollides al llibre “El pianista del gueto de Varsòvia” -escrit per ell mateix i on narra les experiències de la seva vida en temps de guerra.

La pel·lícula va ser dirigida per Roman Polanski el 2002 i va guanyar la Palma d'Or i l'Oscar al millor director com a premis més destacats del seu ampli palmarès.

És una pel·lícula molt més fàcil de seguir i directe que l’anterior. Una multitud de detalls ens mostren, més enllà del que explica, la progressiva degradació del concepte d’humanitat i com el món del protagonista s’enfonsa gradualment.

Per últim, un clàssic de l’any 61 (sí, abans també es feia bon cinema): Els judicis de Nuremberg del director nord-americà Stanley Kramer.

Tres anys després del final de la Segona Guerra Mundial, quatre jutges nazis responsables de les polítiques d'esterilització i neteja ètniques seran jutjats a Nuremberg. Sobre Dan Haywood, un jutge nord-americà retirat, recau la important responsabilitat de presidir aquest emblemàtic judici sobre l'extermini i holocaust nazi.

Després de posar-nos en antecedents històrics, Els judicis de Nuremberg no només és una pel·lícula on podem apreciar grans actuacions, ja que també s'hi planteja un interessant dilema moral i ideològic de diverses connotacions, ja que no només es jutgen a les persones sinó també a tot un país, Alemanya. Dins d'aquesta excel·lent realització hi ha esplèndids monòlegs d'una intensitat i credibilitat que aconsegueixen tenir sempre a l'espectador atent a qualsevol aparició i intervenció que es realitza en el judici. Kramer dirigeix de manera magnífica tots els aspectes, ja que aconsegueix que les gairebé tres hores de duració no siguin en cap moment pesades i a més ens ofereix unes pauses indirectes que conviden l'espectador a reflexionar sobre l'esdevingut en aquell moment.

Si voleu i podeu, gaudiu d’aquestes tres petites meravelles!